L'Efecte Tom Jones

Dins de la medicina moderna, i en concret dins els camps de la psicologia i la motricitat (=psicomotricitat), s'estan duent a terme estudis seriosos per part de científics saberuts de la University of Aquarios (aquaaarioooooossss...) sobre una extranya disfunció cerebral que s'ha batejat amb el nom d'Efecte Tom Jones (ETJ).L'ETJ pot afectar qualssevol franja d'edat i acostuma a produïr-se durant els mesos d'estiu (tot i que se n'han detectat casos en altres èpoques de l'any), coincidint amb espectacles musicals preferentment de baixa categoria.

Hi ha dos factors que acostumen (tot i que no són imprescindibles) a anar lligats a aquesta disfunció: per un costat una concentració alcohòlica a la sang superior a la de Boris Ieltsin en els seus millors moments i per l'altre una qualitat musical dubtosa.L'ETJ produeix en els individus afectats un impuls irrefrenable de ballar al ritme de melodies com "Walking on sunshine" o "Melancolia", obviant per complet la vergonya pròpia i l'aliena, aïllant-se del món exterior i movent les extremitats a una velocitat molt superior a la normal.

Aquests casos són molt difícils de detectar amb antel·lació, ja que els pacients mostren una conducta perfectament racional durant bona part de l'any i no hi ha cap símptoma extern que en delati la seva existència.Els experts treballen sobre la base que una neurotoxina encara per identificar podria ser la causant del ETJ, que es mantindria en estat d'incubació dins l'organisme fins que certes freqüències d'ona l'activessin, atacant en aquest moment el còrtex cerebral i produïnt els efectes anteriorment descrits.

En conclusió: si mai us trobeu un individu afectat, comuniqueu-ho ràpidament a les autoritats sanitàries més pròximes ja que, si bé aquesta disfunció no és gaire contagiosa, encara se'n desconèixen els sistemes de propagació i contribuireu a millorar-ne l'estudi per trobar-ne un mètode de lluita eficaç en els pròxims anys.

Música d'ascensor

Avui remenava per l'ordinador i he trobat algunes de les cançons que he anat fent.Aquí en deixo una que us la podeu posar de fons mentre llegiu el bloc, el meu pare segur que la definiria com a música d'ascensor.Aquesta en concret crec que la vaig fer fa més o menys un any...

share your files at box.net

Tresors a la bústia

Feia molt de temps que barrinava sobre la meva economia domèstica i com administrar la desproporcionada suma de diners que em permeten tenir aquesta vida tan còmoda i regalada.Avui he tingut una gran alegria en descobrir que la solució als meus maldecaps és molt més aprop del que em pensava, i m'han dut la resposta fins a la bústia de casa.Sense saber-ho tinc la Suïssa catalana a un pas de casa, a una hora de cotxe!.Segur que allà hi trobaré (com a bon paradís fiscal que ha de ser) un banc que em permeti rendibilitzar la inmensa fortuna que tinc.I a més a més hi fan viatges organitzats a un preu d'escàndol!.Ja ens podem anar oblidant d'Andorra, que ens queda massa lluny i sempre hi ha embussos per entrar i sortir-hi, els formatges els podem anar a comprar a Olot que segur que són més bons.

Em faré passar per un humil aturat i quan hi hagi un petit recés per les activitats personals em separaré dissimuladament del grup i travessaré les muralles d'algun temple del capitalisme per dipositar-hi el meu present i el meu futur, i retornaré ràpidament amb la plebs per continuar passant el dia com un més d'ells.És un pla perfecte, no pot fallar!

I per si amb això no n'hi hagués prou, encara m'oferiran un suculent regal gastronòmic de la Suïssa nacional perquè tingui un bonic record d'aquesta visita.La veritat és que no sé per què decidir-me, jo em decantaria pel "pack de 12 patatas de olot precocinadas" però és que 1 metre de botifarra és una oferta difícil de rebutjar!

Sigui el que sigui que acabi triant, avui aconseguiré dormir una mica més tranquil.I un petit consell: repasseu sempre amb atenció la vostra bústia, perquè entremig d'allò que considereu vulgarment com a propaganda hi ha tresors amagats que us poden fer la vida una mica més fàcil.

Estem de dol

Catalunya s'està desmuntant com un castell de cartes i ahir vam rebre una altra plantofada anímica de la que ens costarà recuperar-nos.Estem de dol perquè ens ha deixat una estrella que havia de ser la nostra llum i guiar aquest pais cap a un futur esplendorós, com en altres temps ho fóren Jaume I o Francesc Macià.N'hem pogut seguir la seva agonia amb l'ai al cor i ara el plorarem, i tant si ho farem!, perquè es mereix això i més.Que caigués ferit a la platja del Miracle no va fer més que mantenir-nos l'esperança que no seria res i que ben aviat el tornariem a veure nedant alegrement per les nostres platges.Però malauradament no podrà ser i de nou una altra icona catalana ens ha deixat massa d'hora.Ara tan sòls ens queda recordar-lo, otorgar-li amb urgència una creu de Sant Jordi i declarar el 22 d'agost la nostra nova diada.Sens dubte aviat sorgiran masses enfervorides reclamant la seva promoció com a santo subito i hi haurà milions de persones al carrer per oferir-li un últim i càlid homenatge.I finalment quan tot això esdevingui, el proclamarem nou patró de Catalunya (ho sento Sant Jordi!) i alçarem altars en honor seu.Sant Tauró del Miracle.
I si tot això no arriba a succeir, potser els llibres d'història no el recordaran perquè els qui l'han escrita sempre han estat els guanyadors i nosaltres ara no ho som.Però d'aquí a moltes generacions es podran repassar (si més no) les hemeroteques i els lectors podran reviure amb un calfred d'emoció recorrent-los l'esquena aquests dies que sens dubte marcaràn el nostre futur com a poble.Visca Sant Tauró! Visca!

Fem l'onada!

Només un breu apunt ara que s'acava aquest estiu que no ha estat estiu ni res.Per als amants de les piscines: no vull que us torneu a queixar que hi ha massa gent!

Això si que és una marea humana!

Tot és més senzill del que sembla

El dissabte al vespre tot sopant una mica a la pizzeria, discutiem (en el bon sentit de la paraula) amb uns amics sobre la ciència i l'espiritualitat, per resumir-ho ràpidament, de si alguns estats d'ànim o sensacions són respostes purament químiques o elèctriques induïdes pel cervell o si hi ha alguna cosa més que te les provoca.Una de les derivades d'aquesta conversa ens va dur a plantejar si la ciència pot (o podria) arribar a explicar-ho tot, des de la insignificància de les particul·les subatòmiques fins a la creació d'estrelles i el mateix univers.És evident que a mesura que el coneixement avança, moltes coses que abans es consideràven místiques o espirituals deixen de ser-ho perquè n'hem descobert el funcionament i només és qüestió de temps que entenguem coses que ara ens semblem "inexplicables".I en realitat les coses són més senzilles del que semblen ...



Seguint en la línia de l'espiritualitat, l'home sempre ha tingut la necessitat d'atorgar un orígen sobrenatural a tot allò que no entenia creant les religions (en genèric) per poder donar una explicació a multitud de fenòmens, donant la categoria de "profetes" a persones que en realitat només van tenir la capacitat de donar a la gent allò que demanava en cada època.No dubto que Jesus existís, però segur que en el fons era una persona normal i corrent que simplement va saber conectar amb la gent ...

Tenim que parlar bé

On anirem a parar! o millor dit, lo que hi ha que veure!, perquè senyores i senyors, lectores i lectors, públic en general, l'escola montillesca i gaspartiana unides està més viva que mai, sòls hi ha que sortir al carrer i comprovar que això olora molt malament.Els nens dels nostres colegis cada cop són més zoquetes i només de tan en quan es veu algun sobresaliente que assoma el cap timidament entre les notes.Per no parlar de l'inglès, que después agafaran un avió i aniran a Nueva York o a El Cairo i no podran ni demanar un botellin d'aigua.Això si, els botellons els tenen garantizats cada fi de setmana, només tenen que anar al super i comprar el que se lis antoji per fer aquests encontres socials on només s'emborratxen i criden.
I mirant la tele i escoltant la radio ens donem compte que els professionals dels medis lo que tenien que fer és tornar a fer classes de sintaxi i agafar el diccionari més assiduament perquè la cosa està de capa caiguda i si no ho fan aviat tindrem que cridar els serveis metges d'urgència o en el pitjor dels casos al sepulturer perquè trobi un bon forat on enterrar la llengua.Alguns hasta proposen prendreli foc directament per estalviar l'agonia, però jo no sóc partidari.
Tenim que lograr tirar això endavant, que cada pal aguanti la seva espelma i així entre tots farem que el català no quedi diluit en el gran mar de la llengua mare.Pel futur dels nostres fills hi ha que fer-ho!


(Demano perdó als amics fil·lòlegs, no sabeu el què m'ha costat escriure això)

L'Alvèrnia? on para això?

Només han sigut uns dies de vacances i ja torno a ser aquí, amb les bateries descarregades (de tant grabar) i amb la sensació d'haver portat amb mi aquell núvol torracollons que ens va mantenir blancs tota la setmana ... jo ho va dir aquella adorable velleta de Jalasset: "... et lundi cest la catastrophe!" (en francès aproximat) ... perquè durant aquests dies hem sigut tres senyors, una senyora, 50.000 gotes d'aigua (que per sort es van repartir de dilluns a divendres) i un núvol gegant que ens perseguia a tot arreu, fins i tot vam provar de pujar més amunt que ell però ni així hi va haver manera.

Si haguessim de valorar el viatge, sens dubte es mereixeria tres estrelles, dues pel lloc i la tercera per la companyia (nois, m'ho he passat molt bé!), amb grans moments com aquell en el què en Pitu amb el seu refinat francès va demanar el compte i li van dur un tercer whisky ... o frases que passaran a la història, perquè encara que hi hagi molta feina a fer, què collons, estem de vacances!.I com anàven els bitllets de 50 ... els gastàvem com si fóssin de 10, per cada cosa repartiem un bitllet taronja com si ens sobressin.Però ben gastats, vam poder fer uns bons àpats i unes quantes compres de formatges, patés i embotits com a bons turistes que erem.
Vam veure llacs, muntanyes, castells, runes, ponts, esglésies, llocs frikis (tenen una fal·lera especial per col·locar estàtues gegants de verges dalt d'algunes muntanyetes) i gent friki, arribant a la conclusió que un 50% dels francesos són bordes i l'altra 50% simpàtics, és a dir, hi ha gent de tot (*dades extretes de l'informe parcial i subjectiu que vam fer nosaltres mateixos).Vam tenir temps d'anar a un parell de concerts i viure la festa de la nit francesa, d'adaptar-nos a dinar a la 1 i sopar a les 8 (tot i que sempre erem els últims a marxar dels restaurants), de visitar chateaux habitats i de voltar mercats.Fins i tot vam aprendre a demanar un tallat descafeinat i a tastar especialitats culinàries con el punti o la truffade i licors típics com el de genciana (amb parts iguals de defensors i detractors).Vam estar a punt de ser agredits per un avi amb un paraigües i ens van perseguir els gendarmes una nit a Murat.I què en va sortir de tot això?, doncs aquest petit resum musical que espero que us agradi.



Casa l'Ute ha estat per uns dies la nostra casa i així ens hi hem sentit, pujant i baixant escales, xafardejant algunes habitacions amb inquilins a dins i "usurpant-li" temporalment un petit diccionari de francès-català que tot sigui dit de pas ens resultava imprescindible a l'hora d'anar als restaurants.Murat ha sigut el nostre poble i n'hem recorregut els carrers del dret i del revés, saludant cada matí a la veïna després d'esmorzar croissants amb mantega i melmelada, pastes, suc de taronja, un iogurt i un bol de cafè tan gran que t'hi podies rentar la cara.Després de tot això el resultat és evident: dos quilos de sobrepès (estratègicament repartits pels pitjors llocs del cos) malgrat les caminades, així que ara toca desfer-se'n abans no sigui massa tard i decideixin quedar-se per sempre.Au revoire!

Una tarda de relax

El dijous vaig tenir l'oportunitat d'aprofitar el regal que em van fer pel meu aniversari d'un massatge i 3 hores (tres!!!) a la zona de piscines d'un conegut centre ludico-termal.Quan vaig acabar com una pansa, bé, quan feia dues hores que estava com una pansa vaig plegar.Perquè està molt bé, però quan portes una hora de bombolles estàs fins al collons de les bombolles.Però anem per parts:

Per començar un quiromassatge de trenta minuts; va estar bé però no va matar ... era la primera vegada que anava a una professional del tema i "me l'imaginava més gran", que seria com una cosa orgasmàtica.I no.De moment ha quedat en segon lloc darrera un bon massatge al cap quan te'l renten a la perruqueria ... aaaaahhhhhgggggg!! ... però això és un altre tema.De totes maneres feia anys que no em tocaven durant tanta estona seguida i ni que sigui per això ja va valer la pena.
Després del massatge me'n vaig anar a descobrir les piscines ... bombolla per aquí, bombolla per allà, i mira per on que la bombolla més gran se'm feia dins el banyador ... i vinga a surar, i jo que li deia "el poder de Cristo te obliga!, el poder de Cristo te obliga!" però no hi havia manera, era incapaç de mantenir-me assegut més de 10 segons; la gravetat no feia la seva feina i jo que m'aixecava ... treia la bombolla i tornava a sortir ... cagum el banyador!
Més tard vaig veure que en un racó hi havia sauna finlandesa, bany turc, termes romanes, ... la història de la suamenta concentrada en 100 m2.Va ser entrar a la sauna (també primera vegada, masses primeres vegades en un sòl dia) i sentir-me com una patata al caliu a 70 graus, però quina calor que fotia allà!S'anava sentint "crec, crec, crec" i us asseguro que em pensava que era dins el forn de casa meva, 10 minuts i fora.Després d'això, ruta per les altres atraccions i tornada a les bombolles per acabar la tarda.

Però el millor de tot sempre es reserva pel final.L'impacte de la jornada van ser els calçotets tanga d'un sol ús (així ho anunciava el plàstic protector) que em van donar pel massatge.E-S-P-E-C-T-A-C-U-L-A-R-S.Em van agradar tant que en vaig agafar uns altres per poder fer-me unes fotos a casa i veure aquesta figura estil·litzada, hercúlea, pròpia dels semideus grecs representats en l'Hellas gloriós.Aquí la mostra.




Impresionants, eh?

Taxidermia

És d'aquelles paraules maques perquè si ... com papiroflèxia, o estroboscòpic.Però aquest post no va sobre les paraules sinó sobre la taxidèrmia en si mateixa, del refinat art de tornar a la vida (en sentit figurat) un animal (tot i que en algun cas s'ha arribat a fer amb persones, p.e. el negre de Banyoles).Què hi ha més elegant que tenir sobre la llar de foc aquella majestuosa òliba que intenta arrencar al vol perseguint el ratolinet ... o aquella guilla amb dents de fera ferotge sobre el televisor que sembla que se t'hagi de llençar al coll d'un moment a un altre ... quina bellesa, quina perfecció ... sublim!.
Jo de gran vull aprendre a fer de doctor Frankenstein i tallar i cosir, i buidar i farcir, i rentar i maquillar, i posar aquells botonets als ulls perquè semblin de veritat ...Recordo de petit que ja jugava a Taxidermistes mentre els altres nens ho feien a metges i infermeres ... aquell osset de peluix anomenat Pim (que més endavant va tenir la seva homòloga femenina, la Pam) amb el qual feia els meus primers pinitus, obrint-lo, traient-li el coto-fluix de dins i tornant-li a posar, reparant un cop i un altre aquell ull que sempre queia.Mentre els altres nens volien ser bombers o policies o veterinaris jo volia ser taxidermista, segur que va ser la primera paraula que vaig dir als meus pares.
I és que la sang mai m'ha agradat massa, no suporto les pel·lícules de gore i per això m'estimo més remenar amb animals que ja no et puguin esquitxar la cara de sang quan els obris.El meu gran somni: anar un pas més enllà i "taxidermitzar" les grans figures mundials com el Papa, la Reina d'Anglaterra o Fidel Castro (independentment de la simpatia que els tingui) i crear el meu propi museu a l'estil Madame Tussaud.La taxidèrmia, una professió de futur.