Aquesta gran dona, que va obrir el camí perquè les noves generacions amb ànsies de fama i popularitat que es presenten a concursos musicals de la tele (com ja ens va mostrar el Sr Guionista) sortissin a donar-ho el tot pel tot, demostrant que ha casa s'han après la cançó...
Ahir al vespre vaig assistir a un dels milors concerts en molt de temps.Trilok Gurtu, un dels percusionistes per excel·lència, partenaire d'il·lustres com John McLaughlin o Robert Miles, es presentava amb la Arké String Quartet, un quartet amb dos violins, viola i contrabaix, a l'Auditori de Girona.Després d'haver-lo sentit aquests anys amb propostes més "canyeres", era una incògnita veure com respondria.I no ens va fallar.
Dues hores de pur espectacle sonor, alternant (i combinant en algunes ocasions) la tabla, la bateria, el djembé i els diferents efectes sonors marca de la casa.No es va deixar ni el cubell d'aigua.Amb un grup a l'alçada, van transportar-nos de les melodies indies a les tarantes italianes, de les sonoritats més convencionals a moments puntuals de free jazz, de ritmes impossibles a bàsics 4/4, que demostra que amb 66 anys es pot descarregar una potència que molts ja voldrien.I el fet d'estar a primera fila a escassos tres metres dels músics, sentint els instruments directament i no a través dels altaveus, encara augmentava aquesta sensació.
Llàstima de no poder fer anar el flaix!
Només ens va regalar un bis, però nois quin bis!.Vint minuts sense pausa en que va fer-nos participar cantant senzilles melodies o creant cànons rítmics dividint la platea en tres sectors, atrevint-se amb un cajón que va confessar no dominar gaire.Ahir al vespre ens vam sentir uns privilegiats, rebent classes particulars d'un mestre del ritme en un Auditori entregat.
Davant dels centenars de milers de peticions rebudes a través del blog del senyor Q., em veig en al obligació moral (i en contra de la meva voluntat) d'oferir-vos la versió casolana i catalana d'Andy McKee.En poden donar fè de l'autenticitat alguns comentaristes d'aquest blog que ho han vist i sentit en directe ... dentro video!
PD:Vaig decidir amagar la meva identitat sota una gorra perquè per aquestes coses sóc bastant tímid.Si s'hi fixen veuran a sobre del sofà un cargol, però queda a contrallum i no es distingeix gaire.Lis prometu que sóc jo.
Traslladat a escala humana, el seu equivalent seria preguntar quantes mans poden estar alhora tocant una guitarra i que en surti una cosa decent per les orelles...
En més d'una ocasió hem comentat amb un ilustre participant d'aquest bloc lo fàcil que pot aribar a ser fer una canço.La mítica roda sol-re-do és tot un clàssic, però ni ha d'altres que no la demerèixen i que les podem trobar en moltes cançons.Alguns van més enllà i ens ho demostren barrejant diverses cançons que tenen la mateixa base.El mash-up ja s'ha convertit en tot un art i si no, jutjeu vosaltres mateixos amb aquest Oasis + Green Day + Travis ...
Dijous a la nit vam ser uns dels 55.000 privilegiats espectadors del concert de Police a BCN.Tot i que mai he sigut un fan d'aquest grup, sóc dels que pensa que aquesta gent se l'ha d'anar a veure ni que sigui una vegada a la vida, i era ara o mai.
Vam decidir marxar de Cassà amb temps (o això pensàvem nosaltres), tres hores abans de començar, però un cop ens acostàvem ja vam anar veient que la cosa aniria justeta.Després d'aconseguir aparcar i arribar al Lluis Companys ens trobàrem una cua quilomètrica ... l'organització no va ser precisament brillant i només hi havia dues entrades per tota la gent que no havia pagat cent i pico euros.A l'hora prevista de començar encara erem fent cua i amb bon criteri van decidir esperar fins les 10, perquè sinó hi hagués hagut uns quants damnificats ... així que quan vam poder entrar ens vam haver de quedar bastant enrera.
La veritat és que em va agradar força, no anava amb cap idea preconcebuda i només sabia que actuaven ells tres sols, sense més musics, cosa que a priori podria semblar un hàndicap degut a la seva edat però que a l'hora de la veritat no va desmerèixer en absolut.Posada en escena austera però no pobra, la il·luminació i les pantalles justes per poder veure'ls, perquè a la distància que erem només distingies una minuscula figura després de fer un parell de salts.
Dues hores de concert amb un repàs de tots els clàssics que et fan veure que amb 60 anys encara es pot fer molt bona musica.
Sé el que esteu pensant ... i si, és això.Almeny el 50% dels lectors d'aquest bloc ho ha encertat, concretament un dels dos que tinc, davant dels que m'agenollo en senyal de respecte (si n'hi ha més, ara és el moment de fer el pas i donar alguna senyal de vida en forma de comentari encara que sigui per dir hola, ara és el moment!).
Efectivament, avui vull dedicar uns minuts a la Venus del Raval, a una daessa que ha esdevingut icona eròtica de molts de nosaltres, que ens ha alegrat els moments foscos malgrat les seves pròpies adversitats, que ens ha fet cantar com posseïts dins el cotxe aturats en un semàfor mentre el conductor del costat ens observava amb cara d'incredulitat, que ens ha regalat el seu millor do (segons l'Institut d'Estudis Catalans: 2 1 m. [LC] Allò que, comparat a un do, hom ha rebut de Déu, de la natura, etc., sense haver fet res per adquirir-ho. Tenir, algú, el do de plaure a la gent.El do degents) perquè tots siguem una mica més feliços ... Estrella com poques, el seu art sempre ha estat incomprès per la gran majoria, que l'ha vexada i menyspreada, utilitzant-la com a estendard de l'exemple que no s'ha de seguir.Doncs jo em rebel·lo!, em rebel·lo i em declaro solemnement fan incondicional d'una artista multidisciplinar que tan ha fet televisió, com ràdio, com ha cantat, com ha fet pel·lícules de culte dins els món de l'entreteniment per adults (com m'agrada aquest eufemisme, de fet tots en general).I és que ens ha enmetzinat amb la seva veu de sirena com uns vulgars argonautes incapaços d'aturar aquest brollador de notes que inunden l'espai en qualsevol moment.Sense oblidar el regitzell de sentències que ha aportat a la cultura popular catalana.De naturalesa evolutiva (primer va ser home per convertir-se en bella papallona), ens ha demostrat que cap somni és impossible si estem disposats a donar-ho tot (i quan dic tot, és TOT) per aconseguir-lo.Per tot això i molt més, només ens queda dir ... Carmen forever, t'estimem.
Nota 1: Si, també ho heu encertat, el que dóna l'entrada a l'Estrella és Josmar. Nota 2: No us perdeu l'acompanyament musical.El mestre Masclans de torn és tant bò, però tant bò, que toca amb les mans sobre les cuixes, fins i tot es permet el luxe d'aplaudir na Carmen mentre la música va sonant...
Dins de la medicina moderna, i en concret dins els camps de la psicologia i la motricitat (=psicomotricitat), s'estan duent a terme estudis seriosos per part de científics saberuts de la University of Aquarios (aquaaarioooooossss...) sobre una extranya disfunció cerebral que s'ha batejat amb el nom d'Efecte Tom Jones (ETJ).L'ETJ pot afectar qualssevol franja d'edat i acostuma a produïr-se durant els mesos d'estiu (tot i que se n'han detectat casos en altres èpoques de l'any), coincidint amb espectacles musicals preferentment de baixa categoria.
Hi ha dos factors que acostumen (tot i que no són imprescindibles) a anar lligats a aquesta disfunció: per un costat una concentració alcohòlica a la sang superior a la de Boris Ieltsin en els seus millors moments i per l'altre una qualitat musical dubtosa.L'ETJ produeix en els individus afectats un impuls irrefrenable de ballar al ritme de melodies com "Walking on sunshine" o "Melancolia", obviant per complet la vergonya pròpia i l'aliena, aïllant-se del món exterior i movent les extremitats a una velocitat molt superior a la normal.
Aquests casos són molt difícils de detectar amb antel·lació, ja que els pacients mostren una conducta perfectament racional durant bona part de l'any i no hi ha cap símptoma extern que en delati la seva existència.Els experts treballen sobre la base que una neurotoxina encara per identificar podria ser la causant del ETJ, que es mantindria en estat d'incubació dins l'organisme fins que certes freqüències d'ona l'activessin, atacant en aquest moment el còrtex cerebral i produïnt els efectes anteriorment descrits.
En conclusió: si mai us trobeu un individu afectat, comuniqueu-ho ràpidament a les autoritats sanitàries més pròximes ja que, si bé aquesta disfunció no és gaire contagiosa, encara se'n desconèixen els sistemes de propagació i contribuireu a millorar-ne l'estudi per trobar-ne un mètode de lluita eficaç en els pròxims anys.
Avui remenava per l'ordinador i he trobat algunes de les cançons que he anat fent.Aquí en deixo una que us la podeu posar de fons mentre llegiu el bloc, el meu pare segur que la definiria com a música d'ascensor.Aquesta en concret crec que la vaig fer fa més o menys un any...
Referència obligada.Himne de tota una generació.Un descobriment de fa més de 10 anys (!) que ens posa la "gallina de piel" quan ressona en les nostres orelles com un tro, mentre amb la mà al pit no podem amagar la llàgrima que ens regalima galta avall....
Vigorositat ... audàcia ... valor, enginy i força ... si companys!!, alcem-nos raqueta en mà com ho feren els almogàvers i conquerim les pistes, és igual si són de terra, de ciment o de gespa artificial d'aquella que et crema els genolls quan caus a terra, perquè encara que se'ns pelin ens aixecarem un cop i un altre fins a la victòria final quan aconseguim fer passar la pilota per damunt la xarxa...joc, set i partit.
Ésser de zero potes i cos extremadament flexible, sense orelles i amb ulls extensibles.I bàsicament això és tot ... a no, espera! m'agraden els cogombres i odio els enciams iceberg.
temps.Trilok Gurtu, un dels percusionistes per excel·lència, partenaire d'il·lustres com John McLaughlin o Robert Miles, es presentava amb la Arké String Quartet, un quartet amb dos violins, viola i contrabaix, a l'Auditori de Girona.Després d'haver-lo sentit aquests anys amb propostes més "canyeres", era una incògnita veure com respondria.I no ens va fallar.
de les sonoritats més convencionals a moments puntuals de free jazz, de ritmes impossibles a bàsics 4/4, que demostra que amb 66 anys es pot descarregar una potència que molts ja voldrien.I el fet d'estar a primera fila a escassos tres metres dels músics, sentint els instruments directament i no a través dels altaveus, encara augmentava aquesta sensació.
Llàstima de no poder fer anar el flaix!
