diumenge, 30 de setembre de 2007

...i encara més diversió

El passat divendres i conmemorant que feia 16 dies que oficialment els arbres poden començar a perdre les fulles i les ratafies casolanes comencen a sortir dels respectius armaris, va cel·lebrar-se en un lloc secret (per no patir interferències dels satèl·lits espies) de la bonica i alhora pintoresca vil·la de C. de la S. el 1er Campionat Interestel·lar de Trivial.Les estrelles, repartides estratègicament en dos equips, i després d'una dieta especial a base de costelló a la brasa, magret d'ànec i truita de patates freda, acompanyat abundantment de vi negre barat i cervesa de llauna, es van enfrontar en un duel a mort per conquerir el preuat trofeu.
Acompanyats convenientment per una àrbitre subornable i que apostava clarament pels seus familiars (cosina i tio-avi), l'equip intelectual format per G.O. i J.C. i els frikis Q.A. i C.T. es van veure finalment les cares després que aquest últim desafies públicament i en atac de supèrbia els intel·lectuals una nit a altes hores i en un estat certament lamentable.Es va decidir a proposta de l'àrbitre, crear un segon premi paral·lel i simultani basat en els rebots (amb recipient contenidor de formatgets propi) en què els perdedors d'aquest subministrarien de franc als guanyadors la quantitat de líquid que aquests fossin capaços d'ingerir en una nit (és a dir, barra lliure).
Després d'acordar que el càstig pels perdedors seria conmutable pel pagament d'una mariscada als guanyadors i així ens estalviavem de llogar els lleons, va començar la competició, amb una primera part molt igualada en encerts i errors (errors sobretot de la àrbitre, que no sabia ni a qui havia de fer la pregunta) i que va finalitzar amb un empat a dos formatgets per a cada equip i en els recipients principals i secundari.Enmig de múltiples interrupcions per anar a canviar l'aigua de les olives, es va produïr el desenllaç, amb una remuntada espectacular dels frikis, que no s'havien desinflat anímicament malgrat que la seva reiterada obsessió per contestar 1816 i Valle Inclán independentment de la pregunta els podia haver passat factura.Davant la incredulitat general i amb un resultat final de 6 a 3 en el principal i 2 a 2 en el secundari i després de més de dues hores de demostrar la seva ignorància (en preguntes com ara quin era el nom de l'anec de Mari Carmen), Q.A. i C.T. van felicitar les seves respectives neurones mentre l'àrbitre, en una decisió unilateral i submisament acceptada per totes les parts, va atorgar-se la barra lliure per a ella i va decretar que, què coi, també vindria de gratis a la mariscada ... i és que ja se sap, la banca sempre guanya!.
Així, i a l'espera de concretar lloc i dia per l'entrega de premis, es va donar per conclosa la primera edició del Campionat, que es va rematar amb un "brotxe de oro" assistint agermanats a la festa major de R. de la S. per relaxar-nos després de tant d'estrés acumulat.

Molta policia...

Dijous a la nit vam ser uns dels 55.000 privilegiats espectadors del concert de Police a BCN.Tot i que mai he sigut un fan d'aquest grup, sóc dels que pensa que aquesta gent se l'ha d'anar a veure ni que sigui una vegada a la vida, i era ara o mai.


Vam decidir marxar de Cassà amb temps (o això pensàvem nosaltres), tres hores abans de començar, però un cop ens acostàvem ja vam anar veient que la cosa aniria justeta.Després d'aconseguir aparcar i arribar al Lluis Companys ens trobàrem una cua quilomètrica ... l'organització no va ser precisament brillant i només hi havia dues entrades per tota la gent que no havia pagat cent i pico euros.A l'hora prevista de començar encara erem fent cua i amb bon criteri van decidir esperar fins les 10, perquè sinó hi hagués hagut uns quants damnificats ... així que quan vam poder entrar ens vam haver de quedar bastant enrera.


La veritat és que em va agradar força, no anava amb cap idea preconcebuda i només sabia que actuaven ells tres sols, sense més musics, cosa que a priori podria semblar un hàndicap degut a la seva edat però que a l'hora de la veritat no va desmerèixer en absolut.Posada en escena austera però no pobra, la il·luminació i les pantalles justes per poder veure'ls, perquè a la distància que erem només distingies una minuscula figura després de fer un parell de salts.


Dues hores de concert amb un repàs de tots els clàssics que et fan veure que amb 60 anys encara es pot fer molt bona musica.

dimecres, 26 de setembre de 2007

Estem a l'edat de pedra

Com alguns ja sabeu, sempre m'he declarat un fan del Japó, és un dels llocs on he d'anar abans de morir ... i és que el que més m'impresiona és l'avanç tecnològic que ens porten.Allà es poden trobar coses que ara mateix ni pensem que poden existir i els aparells que tenen no els utilitzarem fins d'aquí a deu anys.D'acord que no ha de ser un lloc fabulós per viure perquè és una societat molt exigent, sobretot en l'aspecte laboral, i amb algunes manies que ens resulten incomprensibles ... però només per trobar això ja valdria la pena anar-hi ...


Màquines de caques com aquelles de l'Arare amb textura "manoloca".


Estoretes de ratolí en 3D (fixeu-vos-hi bé!).


Pendrives en forma de sushi i del que et puguis arribar a imaginar.


Màquines de calces (asseguren que usades).


Per escoltar l'iPod mentre ets al vàter.


Una funda per quan t'emportis un plàtan a la feina o a qualsevol lloc, millor de Hello Kitty.


Totes les fotos les he recollit del blog de Kirai, un tio que viu al Japó i que explica la seva vida en aquell pais.Una pàgina àltament recomanable i que acostumo a visitar sovint.

dimarts, 25 de setembre de 2007

Cartes de restaurants

Moltes vegades se senten queixes sobre les cartes dels restaurants, de si estan (o més aviat no estan) en un idioma o un altre, en les floritures que poden arribar a dedicar per descriure un simple bistec amb puré de patates, en la presentació, etc ... A mi les que més m'agraden són aquelles de menú diari escrites amb guix en una pissarra verda i que acostuma a estar a la porta del restaurant, cosa que facilita molt saber el que pots menjar per 10 o 12 euros.
I tot aquest rotllo que només és per omplir una mica més, perquè avui m'he trobat una samarreta groga llampant que em van regalar a l'escola de música de Sant Gregori on anava.I llavors he recordat un dia que m'esperava dins el cotxe a que fos l'hora d'entrar, aparcat davant d'un restaurant amb la famosa pissarra verda a la porta i em va impactar tant que no vaig poder evitar copiar-la a la llibreta que sempre porto a sobre ... ni floritures ni hòsties, un menú senzill i clar, o potser no tant ...

MENU

AMANIDA ARROS
FABAS SALTAGADAS
CREMA BERDURAS
ESPARRAGOS PERNIL
PEUS DE PORCH

ELADO
LLAGURT



Us puc jurar que estava escrit exactament així, no hi he modificat absolutament res!!!

divendres, 21 de setembre de 2007

Tardor


.... i quan el vent s'aixequi, les fulles començaran el seu llarg viatge cap a terres desconegudes, tal volta inhòspites, vantant-se amb orgull d'arribar més lluny que les seves germanes i exhibint sense pudor la seva sensual silueta, com ballarines en un espai ingràvid on el cel i la terra es confonen i el poder d'Èol regeix els seus destins ...

Cargol - 21/9/07

dimecres, 19 de setembre de 2007

Documentals d'animals

Si us heu fixat, amics lectors (segur que si, sou prou perspicaços), quan s'acostumen a fer aquestes pseudoenquestes sobre quins programes mira la gent a la televisió, els espais més votats acostumen a ser els documentals d'animals.Mentida podrida!, a la gent no l'interessa en absolut la vida de les iguanes de la selva de Borneo o la de l'escarabat emperador dels altiplans australians, l'espectador busca coses més properes que conegui i de les que pugui mantenir una conversa al bar de sota casa.Per això proposaria que es fessin documentals pensats sobretot pels urbanites que són els que tenen la natura més lluny, tractant temes com les grues, els autobusos o els camions de bombers ... això, un documental sobre la vida dels camions de bombers segur que seria un èxit d'audiència! ... podria ser una cosa com ara això ...




dimarts, 18 de setembre de 2007

Salut, amor i feina

Estem en una societat en que tothom busca la màxima protecció i espera viure en un món on ho tingui tot sota control.Evidentment tots sabem que això no és possible, però hi ha gent entestada a aconseguir-ho i una altra gent disposada a oferir-los l'impossible ... només cal fer una ullada als anuncis de les companyies asseguradores de tota mena.Per això m'ha fet especial il·lusió (una vegada més, estimada bústia màgica!) recollir aquest humil "flyer" que en aquestes hores fosques en que no tinc ni el segon ni el tercer i el primer tampoc és cap maravella, m'obre una llum d'esperança pels dies que vindran.
Tan sols la presentació (una humil fotocopia en un paper barat i retallat amb unes tisores) ja és tota una declaració d'intencions, tracte senzill i personal.El Profesor Sori se'ns ofereix per resoldre tots els nostres maldecaps, d'amor, feina, salut i moltes coses més que ara no diré perquè estic escrivint en horari infantil i no voldria que el CAC em sancionés, amb una celeritat i una solvència que ja voldrien tenir la Mapfre i la Catalana Occident de torn.Així és, resultats 100% garantits de tres a set dies com a màxim ... no m'extranya, si és que té "los espiritus mágicos más rápidos que existen", algun "entxufe" deu tenir per haver aconseguit aquest tracte d'exclusivitat amb amb els esperits express! (clica sobre la imatge si la vols veure més gran).
Així que un dia d'aquests trucaré a la porta del Professor a veure si em soluciona una mica la vida i finalment puc aconseguir aquesta tant desitjada seguretat total que em porti cap a la felicitat i, qui sap, potser fins al paradís i tot.

dimarts, 11 de setembre de 2007

Tele de merda

Dimarts a la nit, ajagut al sofà i a punt de patir una d'aquestes fabuloses grips d'estiu (feia temps que no esternudava tant) i mirant l'apassionant final de la Copa Catalunya entre el Nàstic i el Barça B, i a més a més amb neu.A la vista, uns dies apassionants.Estic des del divendres a la nit sense tele i l'únic que puc veure és TVE, La 2 i TV3, el 33, Tele5 i A3 amb neu.Quina ganga eh?, entenc que ara mateix sigui una de les persones més envejades del planeta.Ara que havia aconseguit oblidar la televisió "normal", la seva redescoberta ha sigut quasi traumàtica, i he entès perquè la vaig abandonar.Televisió de merda, espanyola i espanyolitzada.
"La seva", fent gala del seu progressiu canvi d'imatge, de criteri i de tot, ens ha ofert després dels preceptius actes de la diada del matí, una fabulosa pel·lícula (o minisèrie, què se jo...) que es titulava L'ultim senyor dels Balcans.Està bé eh?.Hem de procurar que la gent que encara mira TV3 i té una mínima consciència nacional (cada cop més complicat) no s'il·lusioni massa amb les proclames d'un dia com avui i per això res millor que un oportú i subliminal (o no tant) recordatori dels Balcans, que els faci desistir de les seves aspiracions.Equació fàcil: independència = Balcans.Demagògic? potser si.Malpensat? n'esteu segurs? ho dubto.Tele de merda.I manipuladora.
Després de fer un zàping instantani he anat a petar al tomate (amb la poca varietat de canals que tinc què voleu que faci!) i només he pogut aguantar 2 minuts.Com pot mirar això la gent?.Elucubracions, hipotesis i tractats sobre les tonteries més estúpides que et puguis tirar a la cara.Tele de merda.
I abans de tot això i mentre feia un canvi continu entre els diferents NO-DOs (ara fins i tot el reediten en fascicles! ... un apassionant món del que ja en parlaré) que intenten desinformar-nos cada dia una mica més, he ensopegat un canvi de noticia amb en Matias Prats d'aquells que fan afició: detenció de Juan Mari Olano per la manifestació d'ahir amb acusacions de pertinença a banda armada i enllaçant-ho, la noticia del dia: als ajuntaments de Lleida i Tarragona avui no hi onejava la bandera espanyola, incomplint la llei i bla, bla, bla ...Només puc dir una cosa i d'una manera: ole tus huevos!.Després anem esperant a fer amiguets per Espanya.Tele de merda.I també, manipuladora.

Onze de setembre

dilluns, 3 de setembre de 2007

Categoria

Sé el que esteu pensant ... i si, és això.Almeny el 50% dels lectors d'aquest bloc ho ha encertat, concretament un dels dos que tinc, davant dels que m'agenollo en senyal de respecte (si n'hi ha més, ara és el moment de fer el pas i donar alguna senyal de vida en forma de comentari encara que sigui per dir hola, ara és el moment!).
Efectivament, avui vull dedicar uns minuts a la Venus del Raval, a una daessa que ha esdevingut icona eròtica de molts de nosaltres, que ens ha alegrat els moments foscos malgrat les seves pròpies adversitats, que ens ha fet cantar com posseïts dins el cotxe aturats en un semàfor mentre el conductor del costat ens observava amb cara d'incredulitat, que ens ha regalat el seu millor do (segons l'Institut d'Estudis Catalans: 2 1 m. [LC] Allò que, comparat a un do, hom ha rebut de Déu, de la natura, etc., sense haver fet res per adquirir-ho. Tenir, algú, el do de plaure a la gent. El do de gents) perquè tots siguem una mica més feliços ...
Estrella com poques, el seu art sempre ha estat incomprès per la gran majoria, que l'ha vexada i menyspreada, utilitzant-la com a estendard de l'exemple que no s'ha de seguir.Doncs jo em rebel·lo!, em rebel·lo i em declaro solemnement fan incondicional d'una artista multidisciplinar que tan ha fet televisió, com ràdio, com ha cantat, com ha fet pel·lícules de culte dins els món de l'entreteniment per adults (com m'agrada aquest eufemisme, de fet tots en general).I és que ens ha enmetzinat amb la seva veu de sirena com uns vulgars argonautes incapaços d'aturar aquest brollador de notes que inunden l'espai en qualsevol moment.Sense oblidar el regitzell de sentències que ha aportat a la cultura popular catalana.De naturalesa evolutiva (primer va ser home per convertir-se en bella papallona), ens ha demostrat que cap somni és impossible si estem disposats a donar-ho tot (i quan dic tot, és TOT) per aconseguir-lo.Per tot això i molt més, només ens queda dir ... Carmen forever, t'estimem.



Nota 1: Si, també ho heu encertat, el que dóna l'entrada a l'Estrella és Josmar.
Nota 2: No us perdeu l'acompanyament musical.El mestre Masclans de torn és tant bò, però tant bò, que toca amb les mans sobre les cuixes, fins i tot es permet el luxe d'aplaudir na Carmen mentre la música va sonant...