Qui ha dit decadència?

Avui els vull fer una modesta recomanació.Pensin que són veient aquest dos grans mestres de l'humor absurd que són Faemino y Cansado i imaginint-los en aquesta situació...

También hice cosas modernas que llamaron la atención de... Bueno, de nadie, pero eran cosas modernas. Una performance mía, titulada Hombre montando librería de Ikea y basada en un episodio de los Simpson, funcionó bastante bien. La librería, no. La empujé un poco y se desmontó. Al final fui a una tienda de muebles de al lado de casa y compré una más barata y además me la trajeron al piso y me la instalaron unos señores muy amables. En realidad fue un solo señor, pero la frase quedaba mejor usando el plural. Tampoco era muy amable. Lo normal.

Ikea es un timo. Ni es barato, ni es bonito, ni es fácil. La librería, por ejemplo. Al principio me hice un lío y me salió una farmacia. Tardé dos semanas en darme cuenta. La verdad es que una farmacia es un buen negocio ya que la gente tiene la sana costumbre de ponerse enferma. Pero me la cerraron por falta de licencia: decían que yo no era farmacéutico y que un tipo se había muerto o algo así porque le había dado la medicina que no era. Encima. Si se la tomó fue porque le dio la gana. Ni que le hubiera obligado, yendo a su casa, abriéndole la boca y haciéndole tragar todas las píldoras del frasco, cosa que igual sí que pasó, no digo ni que sí ni que no, pero sí que pasó, vamos. Me dio por ahí. Soy un tipo impulsivo.[+]

O en aquesta altra...

Cuando era niño y no había tele ni pleisteisions de esas, nos sentábamos en el suelo (porque tampoco había sillas) y nos aburríamos como ostras. Si hubiera habido revólveres, nos hubiéramos pegado un tiro, pero no se inventaron hasta 1814. Ah, el horror.

Hubiéramos salido a la calle a jugar, pero por aquel entonces las cosas no eran tan fáciles como ahora: estábamos en guerra. Por la mañana nos bombardeaban los nazis; por la tarde, los soviéticos; por la noche, Al Qaeda. Además, ¿para qué salir a la calle, si siempre estaba nevando? El tiempo no estaba loco, pero era bastante hijo de puta.

Y las bicis no eran como hoy en día, que tienen marchas y sillines y entrada usb. No. Nuestras bicicletas no tenían ruedas y nos veíamos obligados a pedalear con los pies mientras hacíamos fuerza con los brazos para ir dando saltitos. Por no hablar del fútbol. No teníamos pelotas porque eran muy caras (antes de que se inventara el plástico, las hacían de oro) y jugábamos con los cráneos de nuestros amigos muertos de tuberculosis, viruela y poliomelitis.[+]

Ha nascut un nou Déu, i es diu Jaime Rubio Hancock.

Sweet garota o'mine

Sant Feliu ens esperava i avui ha sigut el dia.Mes de gener, garotes al canto.Que una cosa dura i plena de punxes es pugui arribar a menjar sembla absurd (i moltes vegades ho és) però el premi que trobes a dins, i més si te les porten obertes i t'evites que et quedin les mans com un colador, és inqüestionable.A molts potser us semblarà una marranada, però pels que no les han tastat ho podriem considerar una "mousse de mar", i és que és d'aquelles coses que, o t'agraden molt o les detestes.Plenes i saboroses, amb pa o directament de la cullereta, qualsevol manera és bona a l'hora de degustar aquesta delicatessen.

Si us plau, no us ho perdeu, no us podeu morir sense tastar-les.

CDR

Algú s'ha parat mai a pensar les tonteries que ens arriben a dir sobre el que hauriem de menjar per tenir una "alimentació sana"?, si haguéssim de fer cas de tot el què ens diuen ens engreixariem uns quants quilos cada setmana: s'ha de menjar cinc peces de fruita al dia, més X grams de pa, més un plat de verdura, més una amanida, més un got de llet, més fruits secs, més dos litres d'aigua, més una mica de peix blau, més ... i la llista seria llarguíssima.I es clar, hem de procurar-nos les quantitats diàries recomanades (CDR) de proteïnes, hidrats de carboni, fibra, sodi, ferro, potassi ... i si mengem tot això ens quedarà algun raconet a l'estòmac per un bon entrecot, o per un gelat, o per uns macarrons? i res de fregits, eh! ni de brioxeria!.Així potser arribarem als 100 anys (o no) la mar de sans però ens haurem avorrit l'hòstia amb el menjar (excepte els fans de la verdura, que també n'hi ha) i jo no tinc ganes d'acabar així ...

M'estimo més menjar el què em vingui de gust i quan el meu cos necessiti alguna cosa ja m'ho demanarà, que no és pas tonto, i potser em moro als 50 o als 60 o potser arribo als 100 però al menys m'ho hauré passat bé a taula davant del plat i que me quiten lo bailao, que no només hem de menjar per sobreviure ...

El nom de les coses

Perquè aquest nom i no un altre?.Després d'uns dies de deliberació amb el coixí i dubtant entre aquest o pasturant l'enciam em vaig decidir pel primer perquè representava millor el fet d'una cosa única de la qual pocs n'hem gaudit, un autèntic entrepà de rovell d'ou amb sucre, no tant pel fet que et transporti a determinats moments passats que pots recuperar sinó perquè reflexa l'esperit de surrelisme que preten tenir aquest blog.

Al costat d'aquesta delicia de gourmets hi podriem afegir altres delicatessen no menys extranyes com les mítiques flors blaves (mantinc el nom amb què van ser batejades cap al 1980 tot i que en realitat se'n diuen borratxes), un complement vegetal ideal per als que no som gaire amants de la verdura.Altament recomanable (les dues coses).