Taxidermia

És d'aquelles paraules maques perquè si ... com papiroflèxia, o estroboscòpic.Però aquest post no va sobre les paraules sinó sobre la taxidèrmia en si mateixa, del refinat art de tornar a la vida (en sentit figurat) un animal (tot i que en algun cas s'ha arribat a fer amb persones, p.e. el negre de Banyoles).Què hi ha més elegant que tenir sobre la llar de foc aquella majestuosa òliba que intenta arrencar al vol perseguint el ratolinet ... o aquella guilla amb dents de fera ferotge sobre el televisor que sembla que se t'hagi de llençar al coll d'un moment a un altre ... quina bellesa, quina perfecció ... sublim!.
Jo de gran vull aprendre a fer de doctor Frankenstein i tallar i cosir, i buidar i farcir, i rentar i maquillar, i posar aquells botonets als ulls perquè semblin de veritat ...Recordo de petit que ja jugava a Taxidermistes mentre els altres nens ho feien a metges i infermeres ... aquell osset de peluix anomenat Pim (que més endavant va tenir la seva homòloga femenina, la Pam) amb el qual feia els meus primers pinitus, obrint-lo, traient-li el coto-fluix de dins i tornant-li a posar, reparant un cop i un altre aquell ull que sempre queia.Mentre els altres nens volien ser bombers o policies o veterinaris jo volia ser taxidermista, segur que va ser la primera paraula que vaig dir als meus pares.
I és que la sang mai m'ha agradat massa, no suporto les pel·lícules de gore i per això m'estimo més remenar amb animals que ja no et puguin esquitxar la cara de sang quan els obris.El meu gran somni: anar un pas més enllà i "taxidermitzar" les grans figures mundials com el Papa, la Reina d'Anglaterra o Fidel Castro (independentment de la simpatia que els tingui) i crear el meu propi museu a l'estil Madame Tussaud.La taxidèrmia, una professió de futur.